La disciplina no és cap pamplina

Marta (mare): Josep, ara que els nens dormen, perdona, però t’ho he de dir. Arribes a casa com una moto i et poses en “plan sargento” dient als nens a tort i a dret el que han de fer, “recull això”, “fes allò altre”, “para taula”… i tot acaba en crits i baralles. Em sembla que aquesta no és la manera…

Josep (pare): Sí, ja… i què proposes? O hi estic a sobre, o les coses queden totes empantanegades per casa i tot plegat fa mania a les mosques. Després, al matí, com que està tot desendreçat, no trobem les coses i encara ens posem més nerviosos perquè fem tard (com sempre!) i encara hi ha més nervis i crits.

Marta: Aviam, “kirinyu”, tu no t’has fixat, per exemple, com actua la mestra d’en Biel amb els infants de la seva classe? Com qui no vol la cosa els fa anar “ben rectes”, amb molta mà esquerra. És com si, de bon matí, tragués la capa de torejar i “ole-ole-ole” va portant els nens com toca i cap on ella vol. I sense crits, ni violència, ni perdre els nervis…

Josep: Jo… és que no puc, amor meu, això em supera. Em treu de polleguera que si dic que es faci una cosa ells no facin ni cas.

Marta: És que no n’hi ha prou amb donar ordres, Josep. Així no aprenen els nens. No és només el “just do it” americanista dels anuncis. Un nen necessita, sobretot, acompanyament, que hi estiguis al costat. Si dius “recull les joguines”, has de recollir amb ell les joguines i ensenyar-li com fer-ho.

Josep: Au, va! És la seva feina! Després d’anar a comprar, preparar el sopar, fer números i anar de corcoll tot el dia… només em falta això!.. i, a més a més, llegir el conte abans de dormir!

Marta: Que sí, home, que sí!. Em sap greu, i entenc que et toqui el voraviu, però és així. Fixa’t que la paraula “autoritat” ve del llatí “augere”, que vol dir “fer créixer o augmentar”. L’autoritat es guanya quan es fa créixer a l’altre. No es una cosa que es pugui imposar. T’has de posar al costat de l’altre, ajupir-te a recollir joguines si cal, per tal que l’altre et reconegui i et faci cas.

Josep: Mira, ara no em vinguis amb els teus fil-i-prims de filòloga, eh?

Marta: Doncs t’ho dic en el teu llenguatge freaky de Star Wars: No n’hi ha prou fent de Darth Wader i anar dient “Luke, soy tu padre” per tal que els nens s’impliquin en les coses de casa. L’argument “biològic-genètic” a seques no funciona. Allò “que la fuerza te acompañe” no apareix per art de màgia, cal practicar-ho.

Josep: Ui, ui… a mí “háblame en cristiano”, que no ho entenc.

Marta: Doncs vinga! “en cristiano” t’ho dic pel boc gros: No hi ha “disciplina” sense “discipulat”, sense que tu siguis “deixeble” del Mestre, és a dir: cordar-te el davantal i netejar els peus (Jn 13); fer allò que els altres vols que facin (Mt 7,12). I això comença, d’entrada, per “no cridar ni alçar la veu” (Is 42,1-9). La disciplina no és una pamplina, però cal saber-la portar.

Josep: Ja, ja, ja… vas forta, eh? Teeens raóó!… Em rendeixo! Amén! D’acord… faré meditació amb el coixí.

(Petons respectius i bona nit)

QÜESTIONS PER AL DIÀLEG  

1· Us heu trobat mai com a parella amb aquesta tensió entre “l’apretar molt” i el “saber acompanyar” sense perdre els nervis? Qui fa de contrapès a qui a casa vostra? Sabeu trobar el moment per parlar-ho?

2· La mare posa com a model de “disciplina positiva” a una mestra, però també podria ser una altra persona… quines persones de referència teniu com a “bons educadors” en el sentit de persones que saben mantenir l’ordre alhora que acompanyen a la gent? Recordeu algun cas en particular?

3· “La disciplina no és una pamplina”… hi estem d’acord? És necessària una “disciplina” a la vida? Com entenem aquesta paraula (perquè pot tenir moltes connotacions diferents!)?

4· Un dels sentits de “Disciplina” equival a “aprenentatge” i està vinculat a “ser deixeble” (discípulo). És Jesús de Natzaret un referent de “disciplina positiva” per a les relacions amb el nostre entorn i, especialment, amb els nostres fills/es? Quins passatges evangèlics recordem en els quals Jesús ens digui o mostri com dur a terme aquesta “disciplina evangèlica” que, per descomptat, és sempre positiva?