RAMON (14 anys, filla de la Marta, de 44 anys)
“ La meva mare des que ens hem tret la màscara, només fa que dir-nos que bonics que som. Ens abraça i ens vol fer petons a tota hora. Què pasada? No sé què li ha passa?”
MIQUEL (42 anys, pare d’en Pere, de 15 anys i de la Mireia, 17)
“ Soc conscient que hem après a obrir els ulls i a fixar-nos en el que realment és important. La vida té un altre sentit ara, després d’ aquest temps. Com a pare, vull que els meus fills siguin protagonistes d’ aquest món en el que viuen, que s’ adonin de tot el que està passant. Vull que ampliïn la seva mirada, que s’ obrin a la VIDA, al MÓN.”
ANNA ( 46 anys, mare de la Neus, de 13 anys i d’ en Joan , de 16 anys)
“ Ahir vam improvisar un sopar a casa. Va ser genial. No pel que vam sopar, que també, sinó per les converses que es van generar amb els “ nanos”. Es fan grans. Com creixen i com va canviant el seu criteri. Aquests dos anys i ara, la guerra, els ha fet créixer. Ens ha fet créixer com a família. Com valoren els moments tots junts, com t´expliquen el com se senten quan miren les dramàtiques notícies. Obrir finestres per tal d’ educar la mirada és el millor que podem fer.”
Qüestions per al diàleg
- Som capaços com a pares i mares, després de la pandèmia i del sofriment de la guerra, d’ educar als nostres fills i filles en una mirada oberta a allò quotidià, a l’ altre, al món?
- Acompanyem als nostres fills i filles a mirar més enllà del propi “ jo”?
- Busquem espais per a viure un diàleg obert, transparent i clar amb els nostres adolescents sobre el que és realment important?
- Ens preocupa el com educar una mirada oberta a la VIDA, al món?
